El cartell sobre el botó de
l'ascensor anuncia, com un avís sinistre, la temuda planta:
oncologia. L'estómac puja de cop com a les atraccions de fira. Em
queden pocs segons per interioritzar i acceptar allà on vaig.
S'obren les portes i la llum que
arriba de fora m'encega, reflectida en les parets blanques, no del
tot asèptiques. I aquesta olor, que no cal explicar perquè tothom
qui hi ha estat sap reconèixer com olor d'hospital, que és una
barreja poc afortunada entre el verd de la roba del personal i la
fredor metàl·lica dels llits.
No sé com reaccionaré quan la
vegi. Ja he localitzat el número de l'habitació. M'hi acosto amb
por i veig que el llit és buit. El cor em fa un salt, però
m'assereno, hi he parlat fa mitja hora. La veïna em deu haver vist
la cara d'espant perquè em diu que és allà a la sala, tot recte
nena, mentre assenyala amb el dit el final del passadís, just d'allà
on arriba la llum exterior. Me n'hi vaig, sense mirar gaire les
habitacions que em van quedant a ma dreta, la majoria amb les portes
obertes, alienes al meu pudor. No vull veure la desgràcia si no és
meva, ni la meva tampoc la voldria, ben pensat, posats a voler
impossibles.
Ja els veig, en unes butaques sota la finestra.
Em mira amb els ulls tant
blaus, i tarda un segon a reaccionar. Es posa la ma al cap per
tibar-se el mocador i fa un molt petit somriure. Sembla cent anys més
gran, de sobte. El seu cos embolcallat amb la bata blau cel s'ha
tornat minúscul, i puc apreciar la seva pell blanca, ara gairebé
transparent, quan m'acosto a fer-li un petó. Gairebé no pot parlar
a causa de l'afonia i la tos, i fem una mica de broma, si tingues
whatsup instal·lat al mòbil...
Ell no s'ha separat més de tres metres del seu costat els últims sis anys, excepció feta de les nits
que ha passat ingressada. Matí, tarda i nit, però no sembla cansat.
Com si fos la seva missió a la terra. Suposo que l'amor profund ho
pot tot.
Sota el sol càlid de la tarda, i amb el mar a
l'horitzó rere els vidres bruts, malgrat tot, em fan una mica
d'enveja. Tota una vida junts, fins al final, com es van prometre.
No sé si jo podré aguantar.