Estimada Emma,
ja fa gairebé sis mesos que vam
arribar a aquest bell continent que ara és la nostra llar, i fins
ara no he trobat ni un sol segon per escriure't, tal i com et vaig
prometre. Ens passem el dia treballant de sol a sol per evitar que la
terra ens venci en aquesta lluita per la vida, però crec que mai no
havia estat tant feliç com ara que el futur es tant incert. Aquí la
vida no és fàcil perquè el poder de la creació es fa sentir
sovint amb tota la seva fúria, i la parca teixeix molt a prop de
tots nosaltres.
Són molts els perills que amenacen a aquells que es
volen establir en aquestes terres verges de civilització però
plenes de regals. He vist coses que ni hauria somniat. Però malgrat
les dificultats no perdem l'esperança de veure els primers raig de
llum després de cada nit fosca.
Ara sembla que aquesta llum s'ha
endolcit tot just arribar la primavera, que ens ha regalat les
primeres collites i ens ha beneït amb el fruit esperat del nostre
matrimoni: tindré un fill passat l'estiu. Res no em fa més por que
haver de parir tota sola, sense tu, com havíem imaginat tants cops
quan érem nenes i jugàvem a nines sota el roser del jardí.
T'escric amb la temença que potser no
continuaràs llegint aquesta carta, i si fos aixi, has de saber que
no mai no t'ho tindria en compte. Però vull tornar-te a dir el que
ja et vaig explicar aquell dia en que vaig haver de ferir-te: jo mai
no t'hauria fet mal de forma intencionada. L'amor ens va arribar
així, d'aquesta manera estranya. Ara sé que la nostra decisió va
ser la correcta, perquè la convivència a la casa gran hauria estat
una tortura per als tres, igual que ho és ara la teva absència per
a mi. És el mateix dret que ens ha donat la felicitat a nosaltres el
que ens ha impedit quedar-nos amb tu i negar-te-la. Trobaràs un
altre home, algú que sabrà estimar-te com mereixes, per sempre.
Comprenc el teu dolor i accepto el teu
despit per això que consideres una traïció, però ara que ens hem
establert amb certa confiança en el que ha de venir, t'obrim les
portes de la nostra llar amb l'esperança que un dia o altre, un matí
qualsevol, algú colpejara la baula i seràs tu, que vindràs a
conèixer el teu nebot americà. Sigui com sigui t'enyoro i et
desitjo el millor, estimada germana.
Sincerament,
Coraline.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.