Un genoll un cop i després l’altre, es deixaven mirar complaents durant un moment màgic, a través d’un tall llarguíssim, sender amb destí a la luxúria entre robes de color carmesí.
Al davant seu, talment com un mirall que retorna la imatge replicada, l’altra es movia generosament al compàs d’uns malucs ben treballats, embotits en una segona pell daurada que realçava les corbes sinuoses.
Caminaven amb el cos dret, l’abdomen tant endins com la respiració permetia, modelant així dues planes sota muntanyes de perfil perfecte, insensibles a l’erosió natural i a les inclemències mundanes.
Les espatlles ben tibades enrere, les barbetes just una mica més amunt, les mirades altives encoixinades de negre intens, tots els porus de la pell immaculada preparats per trobar-se al centre de l’univers.
Com dos diamants centellejant, la seva llum eterna perdurant com la dels estels, una a tocar de l’altra, en un moviment precís van acostar les cares, només fins al punt just en què allò és i no és, un bes.
En aquell moment exacte les seves ànimes nues es van mirar de fit a fit, i perplexes i orfes com tantes altres vegades, van forçar el seu somriure més estèril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris en aquest blog estaran sotmesos a moderació.