Encara és de nit quan enfilem el camí de tornada. Tot és fosc, i el cel farcit d'estels. La carretera buida, el nostre cotxe com un petit estel, sol en la grandesa de l'univers. Se sent l'olor del mar -anem resseguint la costa per embarcar en un ferry de línia regular- que entra per la finestra oberta, com la fresca que espavila els nostres cervells encara massa a prop del descans.
Hem marxat sense dir adéu, perquè tothom dormia: són quarts de cinc. Tenim l'esperança de veure sortir el sol al mar, si salpem puntuals.
Hem marxat sense dir adéu, perquè tothom dormia: són quarts de cinc. Tenim l'esperança de veure sortir el sol al mar, si salpem puntuals.
Passem un bar de carretera, no hi ha cap vehicle excepte el del cambrer, suposo, resignat a la seva solitud en aquesta hora impossible. Corba rere corba avancem seguint els rètols que ens fan de guia i únics companys de ruta.
Altre cop creuarem el mediterrani per tornar a casa, a la quotidianitat acollidora. Quedarà el record d'una cadència suau, relaxada, la del vaixell gronxat per les ones, igual que l'illa. Tornar a terra ferma és abandonar aquesta lleugeresa essencial per sotmetre's de nou a normes rígides i condicions que els organitzadors anomenen sòlides. Recordarem una altra manera de viure, harmònica i tranquil·la, melòdica i flexible en la seva resistència. Les illes sempre suren.
Imaginem nous viatges cada estiu, móns diferents que anomenem per convenció "vancaces", per comptes de cridar-los pel seu nom: illes.
Milers de persones construeixen cada estiu la seva illa particular, el seu món alternatiu, flexible, natural.
Les nostres vacances acaben tocant terra ferma després de dotze hores de viatge per mar. No sé si seran suficients per oblidar tots aquests dies. Crec que en algún racó de dins, hi haurà una porció d'aquest estiu viscut surant en el mar de records íntims.
El meu planeta té un trosset de terra més.