Ostres!
Quin fred fa de sobte, tant bé que estava fa un moment, em sembla
que m'ha despertat aquesta fredor que m'empeny a obrir els ulls sense
tenir-ne ganes, tant a gust que he passat tot aquest temps, no sé
què deu venir ara. Que em deixin tranquil·la, no tinc ganes d'obrir
els ulls. I tot i que em resisteixo no puc evitar-ho. Apa, ja està,
una escletxa de llum entra per les parpelles obertes, però m'encega
i no veig on sóc. Hi ha soroll, una mica de soroll que no sé
identificar, abans era un silenci plaent, ple d'ones sonores que em
gronxaven, i ara cada segon que passa augmenta aquest brogit de fons,
tant molest. Ara ja ho veig, són boletes! Boletes rodones que obren
els ulls poc a poc, és un mar gegant de boletes fins ara
silencioses. Dec ser una boleta jo!
Ara les boletes es miren les unes
a les altres i somriuen, i comencen a relacionar-se les unes amb les
altres. Rodolen cap aquí i cap allà, s'empenyen entre elles,
reboten i es pixen de riure, això deu ser un joc. Jo rodolo i rodolo
i ja porto una estona rodolant, i ningú m'empeny, les boletes
s'aparten quan m'acosto i no puc rebotar, i no riuen amb mi, no sé
que faig malament, sembla tant divertit! No entenc per què no volen
rodolar amb mi, mira que jo ho faig tant bé com puc, i somric tant
bé com sé, i els dic hola. És que no sóc una boleta
simpàtica, potser? I què ho fa, que una boleta sigui simpàtica i
una altra no? No he fet res per merèixer ser antipàtica, em sembla,
tot plegat acabo d'obrir els ulls, com les altres. És igual, estic
cansada de rodolar, em quedaré quieta aquí, i miraré com rodolen
elles, i així n'aprendré, potser en un altre moment tindré més
sort. No vull estar trista, ara, vull gaudir d'aquest mar de boletes
que és tant bonic, boletes blanques i netes, els ulls tant rodons i
alegres. Ara comencen a parlar, quin xivarri que fan! Jo també sé
parlar, ho he provat mentre rodolava, però ni així han volgut
rebotar amb mi, i això que he estat la primera boleta a parlar,
hauria de ser font d'admiració i no tot el contrari, però s'aturen
i em miren amb cara seriosa, els ulls fixes i la boca oberta. I
després giren cua i rodolen lluny. Tinc ganes de plorar, no vull ser
una boleta sola...
Em miren
una mica com aquesta boleta que tinc al davant, però aquesta em mira
fixament i no marxa. Tinc una mica de por, és una boleta una mica
bruta, i somriu tota l'estona, és una mica estranya, com a boleta,
vull dir.
-Hola
-diu ella.
Jo no
dic res.
-Què
t'ha passat?-insisteix la boleta bruta.
Jo no
dic res, tinc por.
-Per què
ets així?
Així
com? Ara si que tinc por, sóc una mena de boleta estranya i cap
altra boleta no vol rodolar amb mi, quina mala sort, potser vaig
encara més bruta que la boleta bruta!
-Ets
bonica -diu ella somrient, -vols que rodolem juntes? A mi m'agrada el
color blau. Va, anem, allà hi ha un pendent genial per rodolar. Vols
ser la meva boleta amiga? A mi tampoc em volen, diuen que sóc una
boleta bruta. Són tant refinades, elles, totes blanques i polides!
Però jo et prefereixo a tu, ets més divertida, tens un blau
preciós.
No
dic res, però segueixo la boleta bruta rodolant cap al pendent, em
sembla que he fet la primera boleta amiga, estic contenta, què és
blau? No he vist mai res blau, jo. Elles són tant blanques i
polides...