"A deu parades de distància"

Josep i Jesús eren dos nens particulars que anaven a la meva classe. La meva escola era una escola igualment particular, que aleshores anomenàvem inclusiva, i a cada curs hi havia un o dos infants especials.

En Josep, que era un any més gran que nosaltres, va arribar quan encara érem força menuts, i desseguida es va fer un lloc entre nosaltres. Molt aviat va fer un parell d’amics inseparables. Era un nen simpàtic, polit, primet, amb una evident falta d’autocontrol i d’atenció, extremadament inquiet. Tant, que fins i tot havia arribat a les mans amb alguna mestra, recordo una esbatussada amb la de matemàtiques.... és clar que també recordo “la de matemàtiques”! Però bé, aquest seria un altre tema.....

No recordo que, en general, tingués problemes greus de relació amb ningú. En realitat no vaig saber mai en què, exactament, era diferent. Senzillament, era un nen que necessitava ajuda.

En Jesús, que era un parell d’anys més gran que nosaltres, va arribar quan ja deixàvem la infància per passar a l’adolescència, i mai va formar part de nosaltres.  Era un noi corpulent, amb les celles juntes, una actitud desafiant, amb una evident falta d’autocontrol i d’atenció, extremadament rude.  Tant, que fins i tot va arribar a tombar a una nena a terra i llençar-s’hi a sobre amb moviments obvis de caràcter sexual. 

No recordo que, en general, ningú li tingués gaire simpatia.  En realitat tampoc no vaig saber mai en què, exactament, era diferent. Senzillament, era un nen de tracte feréstec amb qui manteníem la distància.

Si la memòria no m'enganya, per aquells temps, els nens no  parlavem de TDAH, ni de res semblant.  Potser no tenia res a veure amb això, potser era una qüestió de capacitats. En qualsevol cas, no ho sabré mai.

L’única cosa que recordo sobre ells és del dia que vam fer l’excursió que travessava Barcelona (caminant) des de la falda de Collserola, on anàvem a escola, a la desembocadura del riu Besòs. Permeteu-me un incís: parlem del Besòs de finals dels setanta, res de platges olímpiques, deixadesa i brutícia de claveguera només.

Doncs bé, aquell dia, en Jesús va estar content, perquè l’objectiu de l’esgotadora caminada era conèixer la diferència entre barris de Barcelona, i vam anar fins al seu barri, La Mina, i ens va guiar mentre el travessàvem. No sé on vivia en Josep, però sé que portava roba de marca. 

Aquesta és una història real; tant real com la puc recordar, tenint en compte que han passat 35 anys i que la perspectiva era la d'una nena. El record me'l va portar el vídeo "A deu parades de distància" que em va fer arribar Angelina González.

A deu parades de distància from Lucía López on Vimeo.