Planeta en filera.

La noia del final duu un mocador de color lila amb unes floretes rosades i grogues, tibat enrere i lligat a la nuca amb un nus que sembla un petit monyo. És jove i bonica i té la cara rodona i uns llavis rosats, que acaben de petonejar el nadó que bressola. Amb un gest entrenat pica la mà del petit que salta al seu voltant i que acaba d'acaronar encuriosit launa rasta de la llarga cua que lluu el noi de davant. És molt alt i prim i l'acompanya un gos pataner que marca les costelles, i una altra noia igualment prima. Van vestits amb roba gastada de colors vius que forma una combinació tan extremada com ells mateixos. Ella intenta endevinar ben concentrada com s'ha elaborat el coll de ganxet finament teixit amb fil rosa que reposa sobre l'espatlla corbada de l'àvia que li dóna l'esquena.
Uns preciosos cabells d'un blanc gairebé perfecte però no gaire pentinats contrasten sobre el jersei de fil blau marí, cordat amb aquells botons que tanta feina li donen cada matí. Avança unes passes i sense voler, entre el carret de comprar i el bastó s'ha fet un embolic i ha donat un cop al jove rabassut que va primer. Ell es gira i en veure-la tant bella recorda la seva pròpia àvia, que el va pujar sola a l'altra banda de l'oceà atlàntic, i del record en surt un somriure carinyós. La família sempre present l'ajuda tot sovint a mirar-se el dia amb esperança. De sobte pensa que potser aquelles potents espatlles absolutament negres que té davant dels ulls pertanyen a un jove orfe que es va escapar del seu país perquè no volia seguir sent un nen soldat, qui sap si va tenir una àvia que pogués cuidar-lo, qui sap si és un assassí o un simple fuster cercant una vida millor per a ell i els seus. L'ex-nen soldat treu la llengua i fa una ganyota al petit africà que torça el coll enrere encuriosit. Atrapat en un mocador acolorit ben fixat a l'esquena de la mare s'avorreix i guaita sense perdre detall aquell home que s'assembla més a ell que els altres. Una nena rodoneta i alegre fa estona que se'l mira i pensa -què bufó, és com el meu nino! S'agafa de la mà de la mare, una dona no gens bonica amb aspecte cansat que espera tristament el seu torn mentre pensa, -què hi faig jo, aquí? I mentre cavil·la ha arribat el moment en què ho passa més malament de tot el dia. Allarga les mans i agafa amb la vista baixa una caixa que li permetrà posar alguna cosa a taula i rentar-se durant els propers dies. No veu el somriure del noi que li dóna el paquet perquè no se'l mira. Només fa mitja volta i enfila la sortida sense alçar la vista. Passa pel costat del petit curiós a l'esquena de la seva mare, de l'ex nen-soldat gegant, del noi de pell bruna que pensa en l'àvia, de la vella de cabells blancs, de la jove que fa ganxet i el seu gos esquelètic i el seu company amb cua, i del nen inquiet que ara s'agafa a les faldilles de la mare. Quan ja els ha deixat enrere alça la vista i sospira alleujada. Al seu costat hi ha la seva petita, que mentre reculaven el camí ha saludat a tots els de la cua amb la mà mentre feia saltironets i taral·larejava una cançoneta.