Tot
va començar fa una eternitat, quan el pare, enfilat dalt de bastides
grandioses, tocava el cel amb els seus pinzells.
Fou
aleshores quan vaig obrir els ulls per primera vegada, enmig del
silenci i la frescor. Vaig sentir el cruixit subtil de les robes de
seda i l'olor humida de l'aigua i la calç ben a prop, i vaig ser
conscient per primer cop de la bellesa i la magnitud de la creació
dels homes. La resistència i la voluntat del pare eren admirables;
dia rere dia durant quatre anys, va treballar durament lluitant
contra totes les adversitats: va afrontar el dolor dels ossos i dels
muscles, forçat a estar sempre amb els braços i el cap alçats, en
un escorç impossible; va afrontar el dolor de l'ànima després del
gran fracàs inicial, havent de començar de nou després de
consultar els grans mestres de l'època, en una lliçó d'humilitat
difícil d'oblidar. El vaig veure passar gana i fred sense
queixar-se, mogut per l'amor a l'art i als homes.
El
vaig veure fer realitat aquest món terrenal que no puc abastar per
uns mil·límetres -he deixat de provar-ho al cap dels anys- i que
durant segles ha deixat bocabadats des dels homes més humils als
Papes més poderosos.
Durant
els primers temps, de tant en tant el pare rebia alguna visita, que
convidava a pujar dalt de tot per mostrar els avenços en el treball
i explicar-ne el seu sentit complet. Aquesta va ser la meva educació
en la història dels homes i en les seves filosofies, i així vaig
aprendre com es va crear l'Univers, es va separar el llum de les
tenebres, es va crear el sol i la lluna, es van dividir les aigües,
es va crear Adam, i després Eva, i va succeir la tragèdia del Pecat
Original i l'expulsió del Paradís, i vaig conèixer Caín i Abel, i
el diluvi i tantes altres savieses sense temps, fins al Judici Final.
Després
el pare va marxar i no el vaig tornar a veure mai més. Va passar
molt de temps fins que vaig entendre que no em va abandonar, sinó
que em va fer rei de la meva llibertat, posseïdor de la justícia
divina. No l'he oblidat mai.
El
seu nom il·lustre ressona cada dia mil cops, rebota en aquestes
parets i s'acosta a mi, en les veus d'aquells que m'admiren tant com
a ell mateix i el seu art magnífic. És això, únicament, el que em
fa suportable la molesta remor de fons d'allà baix, per on passa el
riu tèrbol de les voluntats terrenals.
Per
fortuna, alguns homes -pocs- s'aturen i observen i, com el meu pare,
enmig del soroll són capaços de trobar la meva mirada silenciosa.
Jo els veig a ells, i ells em veuen a mi, i d'aquesta connexió
commovedora sorgeix l'energia que mou eternament els cossos celestes.