Planeta d'angoixa

Són màgiques, les flames. Deu ser per això que se'n diu la nit màgica, la d'avui, segons com no pots deixar de mirar-les. Els passa igual als nens?

On és ara? Era aquí al meu costat fa només un segon, no s'haurà acostat a la foguera oi? No, no... ja sentiria els crits si es cremés. On és? Quan el trobi a mi si que em sentirà.. si estava aquí mateix. Amb tant de fum i les flames de cara no hi veig, és tant petit... si no he deixat de vigilar-lo ni un moment, on és... Joan!

Planeta surrealista

Diuen que per ser escriptor has de saber escoltar, captar les històries al vol quan passen pel teu voltant, mentre prens el cafè o mires d'esbrinar si la corbata blava és millor que la vermella per al sopar de diumenge. Com un caçador. Però de vegades no cal, perquè hi ha històries que vénen a buscar-te, que et troben i se t'ofereixen, i per ser contades no cal afegir res. Aquesta és una d'elles.

Planeta sense sostre

Es va despertar amb els primers sorolls del dia, després d'un son fragmentat, intermitent, com moltes altres nits. Li hauria vingut de gust estirar-se per tocar amb els braços els extrems del món, però no va fer-ho, perquè va notar el fred de matinada, encara rondant. Va treure el nas per mirar què s'hi coïa al parc, aquell matí, i de moment tot estava ben tranquil i silenciós.

"El teu fill que t'admira"

 Així comença "El teu fill que t'admira", el relat que ha rebut el Primer premi del VII Concurs Literari de Castellbisbal, el passat 26 d'abril.

Que a les aigües fosques del profund llac Rogèlia s'hi podria fer desaparèixer qualsevol cosa, fins i tot el seu cotxe, va ser una idea que va creuar fugaç pel seu firmament intern. Recolzat al capó, en Jan comparava la postal malmesa del llac negre que sostenia amb el paisatge que tenia al davant, mentre pensava que no era amagar res el que volia, sinó descobrir allò que algú altre havia amagat abans. Aquest era el motiu del seu viatge precipitat a la zona muntanyosa del nord de Sant Barbeny. Li va semblar que havia anat al lloc adequat, perquè les dues imatges eren gairebé idèntiques. 

Planeta de naufragis

Des de la barca veig l'horitzó ben definit, amb la llum d'un dia de primavera que transcorre frívol, navegant sobre les aigües transparents a recer d'aquesta costa plàcida que tant estimo. Alço la vista i mes enllà veig un mar blau, fosc i sòrdid en la seva grandesa, inquiet i famèlic de tresors, que bressola les barques com el nen que empeny el gronxador una vegada i una altra, més amunt, més amunt, més amunt...

Planeta de por

El cartell sobre el botó de l'ascensor anuncia, com un avís sinistre, la temuda planta: oncologia. L'estómac puja de cop com a les atraccions de fira. Em queden pocs segons per interioritzar i acceptar allà on vaig.

S'obren les portes i la llum que arriba de fora m'encega, reflectida en les parets blanques, no del tot asèptiques. I aquesta olor, que no cal explicar perquè tothom qui hi ha estat sap reconèixer com olor d'hospital, que és una barreja poc afortunada entre el verd de la roba del personal i la fredor metàl·lica dels llits.

Planeta de conills

Recordo vagament haver entrat al pati de les vaques pujant per una escala de pedres a l'esquerra de la casa, amb el cap cot, com si fos el pobre conill.

(A mi, no m'agrada el conill).

-M'ajudaràs, oi nena? -m'havia dit la masovera, que s'ocupava de mi, accidentalment, aquell dia.

-Si –havia dit jo, ignorant el tràngol que vindria.

Només era una nena de ciutat passant les vacances a un petit poblet de l'Alt Empordà, i ni se m'havia acudit pensar en el tipus d'ajut que la dona em demanava.

Les dues novel·les de la Maria

Després de la sorprenent conversa d'aquest mati puc dir que els millors moments de la vida es fan esperar molt de temps, però no massa. Arriben a l'instant precís que estem preparats per considerar-los en en la seva vàlua exacta.

Jo estava comprant a la fruiteria del mercat com cada dimecres, quan vaig notar que una dona gran em mirava des de la cafeteria del davant, al mateix temps que cercava alguna cosa amb insistència dins una bossa de ma feta de ganxet de colors. Tenia els cabells blancs, la pell rosada i ulleres rodones, i duia una faldilla de colors, com aquelles de les noies hippies dels seixanta. Jo sempre prenc cafè a aquesta hora, de manera que malgrat la incomoditat que em causava aquella inspecció tan descarada, no vaig voler canviar el costum.

Planeta de bruixes

Aquella nit de 1618, l'home fitava la casa de lluny, des de fora, embadalit per la llum ataronjada que es veia sortir per la finestra. Va estar observant molta estona arraulit en aquell llogarret perdut a peu de muntanyes, en la tercera nit d'acompliment de la seva noble missió. 

Anotava en una llibreta petita de tapes de cuir molt fosc, tots els detalls que no havia d'oblidar per emetre, posteriorment, un judici el més documentat possible. Sentia el dolor punyent dels dits balbs a causa del fred, però el pes de la seva responsabilitat el mantenia ferm en la decisió de dedicar-se a aquella feixuga tasca que havia pres temps enrere. 

A dins la casa, la jove mare coïa el pa mentre traginava una olla pesada i voluminosa de ferro colat, des de la taula de fusta al foc a terra. En fer aquest gest una espatlla li va quedar descoberta fins gairebé l'inici del pit, en relliscar-li la vella camisa, cordada de qualsevol manera uns minuts abans, després d'alletar el seu nadó, que per fi dormia satisfet al bressol.

Hi ha gent que menja flors

Passegem pel camp primaveral una tarda molt assoleiada, a la recerca d’una  localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca. 

–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.

-No gràcies- dic jo una mica escèptica.

-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia menjat flors –aclareixo.