Ficcions de la memòria: Egipte

Tot just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.

Vaig mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus somnis joves.  La sorra clara s'unia amb el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura de la realitat.

Planeta musical

Pel carrer que porta a la plaça del Conservatori de música, estret i fosc, els pares acompanyen la canalla a classe, no només per ajudar-los a carregar els instruments i les motxilles, sinó també per la desconfiança que genera el barri. El casc antic és orfe de comerços des de fa molts anys, i s'ennegreix a la tarda vespre, com tots els cascs antics de totes les ciutats grans i també petites.

Abans que s’ompli, entrat ja el vespre, de dones amb faldilles potser massa curtes, de borratxos potser massa malalts, de joves potser massa tronats i d’activistes potser massa somiadors, a la tarda, els sons desafinats de flautes i violins acaronen la roba estesa als passatges ombrívols i tristos on no toca el sol. Per una estona, sembla una tarda d'un barri qualsevol.

Planeta hipotecat

Quan l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a les notícies de la tele del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara d’espant.

Va sentir perfectament el seu pare com deia:

–hòstia puta! —de la barra estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.

Planeta epidemia

En Fidel va obrir l’ordinador per llegir els diaris digitals, com feia cada dia a trenc d’alba, abans d’anar cap a l’ hôpital. No es va sorprendre gaire de la notícia que va trobar a primera plana de tots els mitjans: el primer cas de contagi d’ebola havia arribat a Europa. A les seves capçaleres, tots destacaven que una treballadora d’un centre hospitalari havia donat positiu en les anàlisis, després d’haver tingut cura de dos missioners morts pel virus ebola. La tragèdia que feia mesos trencava els pobles negres del sud se sentia més a prop que mai al mal anomenat vell continent. Les alarmes s’havien disparat alterant la quotidianitat del nord cadacopmenysblanc però encara hipnotitzat pel miratge de la civilització occidental, on la vida havia oblidat feia temps la part fosca.

Planeta lluvioso

Hoy es un día de lluvia intensa y reparadora. Una lluvia que disuelve todo lo malo y renueva el aire, dejando ese verde olor a hierba fresca y limpia. Un día perfecto para quedarse en la casa, recostado en un sillón cómodo a la vera del hogar, que arde por primera vez este otoño recién estrenado. Veo el campo húmedo a través de la ventana, mientras paso página tras página durante horas, con cierta desidia. De vez en cuando cierro los ojos para disfrutar de la magnífica combinación que forma el sonido de las gotas y el crepitar de la chimenea, con ese olor ahumado de encina.

Planeta terra.

Encara no eren les dotze i l'activitat seguia essent frenètica a la cafeteria on treballava l'Alisson. Les converses barrejades, en veu massa alta, sobrevolaven tota la sala esdevenint un brogit de fons, com el d'un borinot, però molt més evident, molt més insistent i durador. Gairebé eixordador, combinant-se sense remei amb el xocar estrident de plats i tasses i culleretes i, per acabar la simfonia, l'explosió freqüent de l'escalfador de la llet de la cafetera. Mentre colpejava el filtre contra les escombraries i amb un gest hàbil el tornava a omplir amb cafè mòlt, va sentir per enèsima vegada aquella conversa sobre les vacances:

-I tu, què faràs per vacances? 

-Ah! jo aniré al poble! Tranquil·litat i bons aliments, i que em cuidin...

Planeta creat

Tot va començar fa una eternitat, quan el pare, enfilat dalt de bastides grandioses, tocava el cel amb els seus pinzells.

Fou aleshores quan vaig obrir els ulls per primera vegada, enmig del silenci i la frescor. Vaig sentir el cruixit subtil de les robes de seda i l'olor humida de l'aigua i la calç ben a prop, i vaig ser conscient per primer cop de la bellesa i la magnitud de la creació dels homes. La resistència i la voluntat del pare eren admirables; dia rere dia durant quatre anys, va treballar durament lluitant contra totes les adversitats: va afrontar el dolor dels ossos i dels muscles, forçat a estar sempre amb els braços i el cap alçats, en un escorç impossible; va afrontar el dolor de l'ànima després del gran fracàs inicial, havent de començar de nou després de consultar els grans mestres de l'època, en una lliçó d'humilitat difícil d'oblidar. El vaig veure passar gana i fred sense queixar-se, mogut per l'amor a l'art i als homes.

Gaza

Aquest és un blog que voldria ser de ficció literària. Malgrat això, aquesta vegada sento la necessitat d’escapar de les meves pròpies propostes i tocar de peus a terra, perquè no hi ha prou paraules per descriure l’atrocitat i l’absurd de les accions d’Israel sobre la franja de Gaza ni versió literària que pugui embellir un festí de sang i fetge com aquest.

Planeta perdut

Els nois es van esmunyir dins la biblioteca per la finestra del carreró del darrera, encoratjats per la foscor de la nit i la fresca de l’estiu. Havíen intimidat a un noiet perquè els la deixés oberta durant la tarda, assegurant-li que si no ho feia, ho pagaria car al setembre, quan comencés a l’institut. L’autoritat d’aquests mafiosos de pati d’escola els venia conferida per drets adquirits durant anys de costums i normes no escrites, esdevingudes universals. Els joves corpulents trien quina part del pati i del carrer és la seva, i fan fora els mosquits esquifits que arriben amb ulls esbatanats, temorosos d’aquest nou hàbitat desconegut.

Planeta de records

El vell vidu esprimatxat va vestit com sempre, amb la gastada samarreta del seu admirat Iggy i duu, com ell, els cabells blancs ben llargs. Com cada matí a primera hora, ha sortit al balcó per ocupar-se de l'única cosa que li és necessària en aquesta vida: el seu llorer.

És un llorer ric en color verd i voluptuós, de poca alçada, plantat en un preciós test d'un blanc immaculat. L'home llarguerut s'acota corbant l'esquena encara flexible i en neteja les volutes clàssiques amb una dedicació extraordinària, perquè llueixi sempre com el primer dia. També neteja les fulles per totes dues cares, ara les branques de la dreta, ara de l'esquerra... i aixi va passant parsimoniós, tot el matí. Poc abans del migdia, escolta The Passenger i s'asseu una llarga estona a mirar l'arbust, inclinant el cap cap a la dreta mentre fuma una mica de maria. Poc a poc el seu cos s'ajusta, encongint-se, a la petita cadira de vímet, mentre somriu absorbit per algun record.