Planeta ignorant

 La primera vegada que vaig tenir consciència del significat de la paraula ignorància era petit. Potser tenia 9 o 10 anys, no ho recordo gaire bé, devia fer quart de primària potser, el temps passa tant ràpid...

Tornava de l’escola amb el meu amic Marcel, un dels llestos de la classe. Un rosset eixerit amb mitja melena que les portava a totes de cul. Jugava bé a futbol, treia bones notes, es portava bé a classe, i tenia les motxilles més “cool” que us pugueu imaginar. Un triomfador, vaja.  Érem molt amics!

"A deu parades de distància"

Josep i Jesús eren dos nens particulars que anaven a la meva classe. La meva escola era una escola igualment particular, que aleshores anomenàvem inclusiva, i a cada curs hi havia un o dos infants especials.

En Josep, que era un any més gran que nosaltres, va arribar quan encara érem força menuts, i desseguida es va fer un lloc entre nosaltres. Molt aviat va fer un parell d’amics inseparables. Era un nen simpàtic, polit, primet, amb una evident falta d’autocontrol i d’atenció, extremadament inquiet. Tant, que fins i tot havia arribat a les mans amb alguna mestra, recordo una esbatussada amb la de matemàtiques.... és clar que també recordo “la de matemàtiques”! Però bé, aquest seria un altre tema.....

Planeta ilusión

Y un día, los gobiernos decidieron considerar a las personas prioritarias. Y así decidieron encaminar sus políticas globales a favorecer a los seres humanos principalmente.

Tras largas discusiones internacionales comenzaron por cambiar los planes de educación para reorientarlos hacia el crecimiento personal de los alumnos, fomentando su creatividad, sus preferencias y sus habilidades. Pensaron que así obtendrían generaciones futuras mejor preparadas para afrontar los vaivenes de la vida.

Planeta construït

Mirava per la finestra de la sala, enfilat de genolls en una cadira, el nas enganxat al vidre, el baf rebotant-li a la cara ben vermella.

- Fan molt soroll, mare! Hi ha moltes excavadores!

- Sí, és que construeixen uns pisos en aquest solar.

- Ah si? ... perquè?

- Per a vendre’ls

- Per què?

- Per a fer diners.

- Per què?

.....silenci....

Planeta fosc

He recuperat un vell rellotge de corda del meu avi. I un despertador d'aquells que se senten a kilòmetres de distància, que fan vibrar un petit martellet metàl·lic sobre una campaneta estrident. Cada nit els dono corda amb la mateixa atenció  amb que cuidaria un tresor. Si no ho fes no podria llevar-me puntualment a les set del matí, faci fred o calor. Aquests dies fa fred, però conservo la roba de llit luxosa, moderna  i urbana de la meva vida passada, i quan cal hi sumo unes mantes de llana que he trobat dins el fons d'un armari centenari. Beneïda moda eclèctica! 

Planeta desierto

Hoy al levantarme hacía viento. Casi no se puede salir afuera, la arena se levanta y golpea los ojos, como si los quemara. Todos se cubren con sus ropas para protegerse, pero con mi ropa no puedo, es demasiado pequeña. No llega para a cubrirme la cara porque he crecido mucho, ya tengo 14 años. Creo que esta ropa era de mi hermana mayor, aunque no estoy segura. No sabemos nada de ella, salió una tarde a trabajar y ya no volvió. Fue el día del bombardeo que alcanzó la casa. La esperamos casi una semana, pero vivir allí se hizo tan peligroso que mi padre decidió que nos fuéramos. Al principio no iba a venir, se quedaría para buscarla, pero cuando bombardearon el hospital donde trabajaba supo que no había solución, y nos fuimos todos.

Planeta muntanyós

Aquí dalt podria romandre per sempre en pau. Així com ara, asseguda, la cara alçada, el sol escalfant-me les galtes, els ulls tancats, amb els colzes sobre l’herba molla, esquitxada de clapes de neu que ja es van desfent.  Al meu davant res que pugui interrompre el silenci, només cel blau. Blau clar i net, com el seu somriure, que ara ha sorgit del record i desafia el meu.

 Si obrís els ulls i abaixés el cap més avall, molt lluny, veuria la plana formant un mosaic de quadres verds i marrons. Molts verds i molts marrons distints saltats arreu per alegres vermells, siena i taronja de les teules. Veuria les dures línies grises escapçant la natura a plaer i el moviment frenètic dels pagesos amb els seus tractors i els transportistes, com formiguetes vagarejant amunt i avall.

Silencio.

Silencio. Ausencia. Pena. Vacío. Muchas preguntas sin respuesta en una habitación que fué y ya no es. Una ilusión colapsó el mundo, creció con su cuna, sus zapatitos,  su nombre precioso y su cariño, siempre presente.  Un futuro soñado, de noches mal dormidas y dulces llantos arropados con nanas, aprendidas antaño, surgidas de las raíces de la tierra. El anhelo de una vida bañada por la inocencia, mejor y mas justa.

Planeta Aina

Aquella jornada laboral havia estat dolenta, definitivament dolenta. Sovint es preguntava si aquell era el seu lloc al món, professionalment parlant. Tenia la intuició, perillosament propera a la certesa,  que la resposta només podia ser no.

Mentre esperava que la seva petita sortís de la llar d’infants va pensar: en arribar a casa, escriuré una estona. Sabia que aquest era un repte difícil, però confiava en la seva nineta de cinc anys.

Planeta fin de año

Ayer nos reunimos con los amigos de casi siempre para celebrar que dejamos atras un mal año para casi todos, y darle la bienvenida a un nuevo año que deseamos mejor para casi todos.

Nos juntamos 7 adultos con nuestras 6 niñas (ni un chavalín, solo princesas) en dos mesas convencionales de una cocina convencional en una casa convencional, repleta de comida convencional hecha con cariño por nosotros mismos, que no está el horno para bollos. Eso sí, quedó para unos cuantos tragos de buen gin tonic, un vicio colectivo muy nuestro. Lo normal, vaya.

O no...