Planeta de naufragis

Des de la barca veig l'horitzó ben definit, amb la llum d'un dia de primavera que transcorre frívol, navegant sobre les aigües transparents a recer d'aquesta costa plàcida que tant estimo. Alço la vista i mes enllà veig un mar blau, fosc i sòrdid en la seva grandesa, inquiet i famèlic de tresors, que bressola les barques com el nen que empeny el gronxador una vegada i una altra, més amunt, més amunt, més amunt...

Planeta de por

El cartell sobre el botó de l'ascensor anuncia, com un avís sinistre, la temuda planta: oncologia. L'estómac puja de cop com a les atraccions de fira. Em queden pocs segons per interioritzar i acceptar allà on vaig.

S'obren les portes i la llum que arriba de fora m'encega, reflectida en les parets blanques, no del tot asèptiques. I aquesta olor, que no cal explicar perquè tothom qui hi ha estat sap reconèixer com olor d'hospital, que és una barreja poc afortunada entre el verd de la roba del personal i la fredor metàl·lica dels llits.

Planeta de conills

Recordo vagament haver entrat al pati de les vaques pujant per una escala de pedres a l'esquerra de la casa, amb el cap cot, com si fos el pobre conill.

(A mi, no m'agrada el conill).

-M'ajudaràs, oi nena? -m'havia dit la masovera, que s'ocupava de mi, accidentalment, aquell dia.

-Si –havia dit jo, ignorant el tràngol que vindria.

Només era una nena de ciutat passant les vacances a un petit poblet de l'Alt Empordà, i ni se m'havia acudit pensar en el tipus d'ajut que la dona em demanava.

Les dues novel·les de la Maria

Després de la sorprenent conversa d'aquest mati puc dir que els millors moments de la vida es fan esperar molt de temps, però no massa. Arriben a l'instant precís que estem preparats per considerar-los en en la seva vàlua exacta.

Jo estava comprant a la fruiteria del mercat com cada dimecres, quan vaig notar que una dona gran em mirava des de la cafeteria del davant, al mateix temps que cercava alguna cosa amb insistència dins una bossa de ma feta de ganxet de colors. Tenia els cabells blancs, la pell rosada i ulleres rodones, i duia una faldilla de colors, com aquelles de les noies hippies dels seixanta. Jo sempre prenc cafè a aquesta hora, de manera que malgrat la incomoditat que em causava aquella inspecció tan descarada, no vaig voler canviar el costum.

Planeta de bruixes

Aquella nit de 1618, l'home fitava la casa de lluny, des de fora, embadalit per la llum ataronjada que es veia sortir per la finestra. Va estar observant molta estona arraulit en aquell llogarret perdut a peu de muntanyes, en la tercera nit d'acompliment de la seva noble missió. 

Anotava en una llibreta petita de tapes de cuir molt fosc, tots els detalls que no havia d'oblidar per emetre, posteriorment, un judici el més documentat possible. Sentia el dolor punyent dels dits balbs a causa del fred, però el pes de la seva responsabilitat el mantenia ferm en la decisió de dedicar-se a aquella feixuga tasca que havia pres temps enrere. 

A dins la casa, la jove mare coïa el pa mentre traginava una olla pesada i voluminosa de ferro colat, des de la taula de fusta al foc a terra. En fer aquest gest una espatlla li va quedar descoberta fins gairebé l'inici del pit, en relliscar-li la vella camisa, cordada de qualsevol manera uns minuts abans, després d'alletar el seu nadó, que per fi dormia satisfet al bressol.

Hi ha gent que menja flors

Passegem pel camp primaveral una tarda molt assoleiada, a la recerca d’una  localització per a un encàrrec fotogràfic. Floretes de tots els colors pessigollegen la mirada. Entre flor i flor, l’amo de la vella casa cull unes fulles petites i se les posa a la boca. 

–En vols? Són molt bones! es mengen en amanides –diu.

-No gràcies- dic jo una mica escèptica.

-Eren calèndules oi? el que ens va posar la teva sòcia l’altre dia al pastís, vull dir. Eren molt bones i dolces, jo mai havia menjat flors –aclareixo.

Ficcions de la memòria: Egipte

Tot just acabava de sortir el sol quan vaig trepitjar per primer cop la sorra del desert. La fredor de la nit s'escolava granet a granet entre els dits dels peus, lliures en les sandàlies de cuir treballat a la manera tradicional.

Vaig mirar a l'horitzó i em vaig adonar que no es distingia. Una lleugera boirina transformava el paisatge en una imatge dubtosa, talment com si es tractés d'un miratge, com si no fos cert del tot que jo fos allà, on començaven els meus somnis joves.  La sorra clara s'unia amb el blau cel esplèndid en una zona intermèdia de color embrutit, com si la història hagués usat una goma d'esborrar per eliminar la línia precisa i segura de la realitat.

Planeta musical

Pel carrer que porta a la plaça del Conservatori de música, estret i fosc, els pares acompanyen la canalla a classe, no només per ajudar-los a carregar els instruments i les motxilles, sinó també per la desconfiança que genera el barri. El casc antic és orfe de comerços des de fa molts anys, i s'ennegreix a la tarda vespre, com tots els cascs antics de totes les ciutats grans i també petites.

Abans que s’ompli, entrat ja el vespre, de dones amb faldilles potser massa curtes, de borratxos potser massa malalts, de joves potser massa tronats i d’activistes potser massa somiadors, a la tarda, els sons desafinats de flautes i violins acaronen la roba estesa als passatges ombrívols i tristos on no toca el sol. Per una estona, sembla una tarda d'un barri qualsevol.

Planeta hipotecat

Quan l’Àlex va seure a la cadira, tot de persones vestides de verd omplien la pantalla de la televisió. No podia sentir el que deien a les notícies de la tele del barri, perquè el bar era ple i el soroll de la cafetera, de platets, culleretes i tasses de cafè, i les converses en veu molt alta l'hi impedien. Va observar com aquella gent amb samarretes verdes es plantaven al mig del carrer, davant d’una porta que li resultava familiar, i s’enfrontaven a unes altres persones amb vestit jaqueta i carpetes i papers a les mans, que anaven acompanyades de policies. Darrera dels “verds” hi havia una dona que plorava i dos nens de la seva edat, més o menys, amb cara d’espant.

Va sentir perfectament el seu pare com deia:

–hòstia puta! —de la barra estant—, i amb el dit assenyalava la pantalla. La majoria de la gent del bar, veïns del barri, es van girar en aquella direcció.

Planeta epidemia

En Fidel va obrir l’ordinador per llegir els diaris digitals, com feia cada dia a trenc d’alba, abans d’anar cap a l’ hôpital. No es va sorprendre gaire de la notícia que va trobar a primera plana de tots els mitjans: el primer cas de contagi d’ebola havia arribat a Europa. A les seves capçaleres, tots destacaven que una treballadora d’un centre hospitalari havia donat positiu en les anàlisis, després d’haver tingut cura de dos missioners morts pel virus ebola. La tragèdia que feia mesos trencava els pobles negres del sud se sentia més a prop que mai al mal anomenat vell continent. Les alarmes s’havien disparat alterant la quotidianitat del nord cadacopmenysblanc però encara hipnotitzat pel miratge de la civilització occidental, on la vida havia oblidat feia temps la part fosca.